Santa Eulàlia d'Erill-la-Vall

És una església romànica d'una sola nau que es troba al poble d'Erill-la-Vall, a la vall de Boí (comarca de l'Alta Ribagorça, província de Lleida, Espanya).

Es va començar a construir a finals del segle XI, en el primer terç del segle XII es va ampliar la nau i es va construir el campanar i la galeria, l'any 1962 va ser declarada Monument Històric-Artístic, be cultural l'any 1982 i l'any 2000 va ser declarada Patrimoni de l'Humanitat, juntament amb altres quatre esglèsies de la Vall de Boí (Esglésies romàniques de la Vall de Boí).

Fotos preses en agost de 2017

Descripció:

La seva planta és trilobulada, es a dir, hi ha una sola nau coberta amb una volta de canó originalment, i acabada en un absis que te ambdós costats les dues absidioles més petites enfrontades entre si a mena de creuer.

La porta s'obre al mur nord, te un arc de mig punt amb dovelles que encara conserven restes de decoració a l'intradós. En els murs s'obre una finestra i altres dues a les absidioles.

El procés d'edificació de l'església consta de 4 fases de construcció ben diferenciades:

1. L'església primitiva del segle XI era d'una sola nau, més curta que l'actual i coberta amb bigues de fusta. Al temple s'accedia per una porta situada al mur oest.

2. S'allarga l'església i es canvia la porta del costat oest al costat nord. La pila baptismal és d'aquest període.

3. Es modifica la coberta de la nau amb una volta de canó de forma semicircular, que va implicar a construcció de 5 arcs sobre pilars per aguantar el pes extra afegit.

En un temps que no esta datat, la volta de canó es va esfondrar i va afectar al mur sud i una part de la façana de ponent. Es va tornar a reconstruir amb material de l'època. Va ser en aquest moment quan es va policromar l'accés a l'església, que encara conserva algunes restes a l'intradós de l'arc.

4. Es construeix el campanar i la galeria de la cara nord de l'església, que queda totalment acabada al segle XII.

En l'actualitat a l'interior del temple es poden veure els basaments de les columnes que van desaparèixer quan es va esfondrar la nau. L'absis central es va esfondrar a principis del segle XX quan es va fer la sagristia. Entre 1994 i 1997 es va fer la seva recuperació a la forma original gràcies a una campanya de restauració, per la qual cosa es va construir l'absis, que per dins presenta una forma diferent.

L'absidiola sud, disposada de forma contraposada a l'altre, presenta un lleuger apuntament, tant a l'arc exterior com a la volta de quart d'esfera.

A la torre, i a més, a la resta de l'edificació es presenten una sèrie d'arcuacions cegues, de l'anomenat romànic llombard. Sembla ser, que procedent del nord d'Itàlia, l'estil llombard era una varietat del romànic en les últimes dècades del segle XI i durant tot el segle XII. Aquesta variant es va estendre des de la Llombardia cap a l'Emília-Romanya, Piemont, Úmbria i el nord del Laci i Sardenya.

Segons sembla, alguns mestres llombards es van traslladar a Catalunya i van fer convergir els seus coneixements amb el romànic català que te diversificació de desenvolupaments, com les voltes de canó o els tancaments amb bigues de fusta i teulades de pissarra. Sembla ser que abans de les esglésies de la Vall de Boí es troben els monestirs de Sant Martí del Canigó, Sant Pere de Rodes, Santa Maria de Ripoll i l'església de Sant Vicenç de Cardona, per la qual cosa es reconeix l'arquitectura de la Vall de Boí com arquitectura llombardo-catalana tardana, ja que no es produeix una renovació artística i no es nota la influència internacional que si es comença a veure en les rutes de peregrinació.

Es típic en aquesta època tardana la Catedral de Santa Maria d'Urgell de finals del segle XII.

Història

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, Santa Eulàlia va ser objecte de venda i canvi al 1069 pels comptes del Pallars Sobirà als comptes del Pallars Jussà, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

En 1266 l'església va ser donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, va conservar el seu estat de parròquia monàstica fins mitjans del segle XIX durant la desamortització de Mendizabal. Encara que no va perdre mai l'estatus especial que tenien les esglésies dins de la diòcesi d'Urgell.

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la missió organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans amb la el mandat de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Maria de Brocà, Josep Gudiol, Josep Goday i Adolf Mas.

Una de les coses que diferencia aquesta església de les altres és que una de les parets i columnes estan policromades (podria ser en part per la caiguda de la volta i la seva posterior reconstrucció). Però, juntament amb Sant Joan de les Abadesses, presenta gairebé complert el davallament de Crist (molt ben conservat al MNAC).

Imagineria policromada

Les figures de la talla romànica tardana represente a Crist, Josep d'Arimatea, Nicodemo i les lladres (Gestes i Dimes) i Maria amb Joan el Baptista. Es van fabricar amb fusta d'àlber, i els vestits ja no tenen aquella forma de túnica, sinó que s'arrapen al cos i es retalles els vestits de Josep d'Arimatea i Nicodemo.

En l'actualitat les figures es troben disseminades entre el Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es poden trobar restes de policromia en el braç de Crist que encara queda i a la túnica de Sant Joan.

Sembla ser, que amb el pas dels anys, el conjunt va quedar relegat al traster que es va construir en una part del pòrtic i amb motiu de la seva condició de relegat no es te la certesa de qual era la seva posició original a l'església. En l'actualitat es presenta recolzada en una bida de fusta de l'arc presbiteral una reproducció bastant fidel a l'original.

El conjunt va ser "salvat" per la famosa missió arqueològic-jurídica de la franja d'Aragó, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans i va ser catalogada per primera vegada el 5 de setembre de 1907.

Campanar:

Els campanars de les esglésies de Boí complien un requisit bàsic, que les esglésies de la vall estiguessin comunicades visualment entre elles, amb la qual cosa, els campanars havien de tenir una altura suficient i amplitud de llum per observar els voltants. S'observa que els campanars de Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall i de Sant Climent de Taüll estan perfectament alineats.

En Sant Climent de Taüll i a Santa Eulàlia d'Erill la Vall (que son les torres més altes) s'observen que els pisos portes la típica decoració llombarda similar a la dels absis i pertany al grup de torres edificades al segle XII, molt similar a les italianes, tenia una construcció més elegant i esvelta.

La torre es divideix en sis pisos, i a la cara nord hi ha una finestra amb arc de mig punt en el seu nivell més baix que no guarda simetria amb el conjunt. La resta de pisos conté les petites finestres dobles, geminades i recolzades sobre una columna central i flanquejades per lesenes angulars. La seva alçada és de 23 metres i de construcció més tardana que les torres de Sant Climent i Santa Maria per la qual cosa es veu més consolidada.